A continuació podeu intentar buscar unes imatges pròpies com a teló de fons. Com si fóssiu el director d'una pel·lícula o video-clip.
Nosaltres hem trobat un vídeo on surten imatges relacionades amb les vinyes i també amb el mar i que a més, tenen el poema cantat per Lluis Llach de fons. Tot dins d'un context molt mediterrani. Esperem que us agradi!
Vocabulari:
Userda: Alfals
Llagut: Embarcació utilitzada a l'Ebre per al transport de càrrega, d'un arqueig entre 15 i 30 tones
Pàmpol: Pantalla de forma acampanada generalment de vidre opac o translúcid
dijous, 10 de juny del 2010
dijous, 3 de juny del 2010
PEL·LÍCULES DE TERROR
El cinema de terror és un gènere cinematogràfic que es caracteritza per la seva voluntat de provocar en l'espectador sensacions de por, por, disgust, repugnància o horror. Els seus arguments freqüentment desenvolupen la sobtada intrusió en un àmbit de normalitat d'alguna força, esdeveniment o personatge de naturalesa maligna, sovint d'origen criminal o sobrenatural.
D'entre totes les variants sorgides en la història del gènere, es podria triar una breu classificació d'acord amb la temàtica general:
* Les preguntes sobre el més enllà i el desconegut que han generat tota la sèrie de zombis, mòmies, fantasmes, vampirs, extraterrestres, etc.
* La por a la tirania cruel, escenificat, per exemple, a través de la relació del Comte Dràcula amb els seus súbdits i víctimes, o bé en la potència amenaçadora de bruixots malignes o monstres, com és el cas de Fu Manxú, King Kong i tants d'altres.
* El monstruós en si mateix, relacionat amb l'anterior: l'aparició de la anormalitat que alarma i atemoreix; té el seu millor exemple en el vell Frankenstein, i més modernament, els Alien, Predator, etc.
* La pèrdua d'identitat i la por a la bogeria, visible en films com La invasió dels lladres de cossos (Don Siegel, 1956), on uns éssers ocupen els cossos suplantant la personalitat de les seves víctimes; L'exorcista (William Friedkin, 1973 ), la possessió de la protagonista pel dimoni, o la transformació del Dr Jekyll al monstre Mr Hyde que nia en el seu interior, en les moltes versions cinematogràfiques que ha tingut aquesta història, també, Psicosi, de Hitchcock.
D'entre totes les pel·lícules de terror que hi ha nosaltres hem fet una seleció de les que més ensagraden:
Destino final:
Viernes 13:
El exorcista:
D'entre totes les variants sorgides en la història del gènere, es podria triar una breu classificació d'acord amb la temàtica general:
* Les preguntes sobre el més enllà i el desconegut que han generat tota la sèrie de zombis, mòmies, fantasmes, vampirs, extraterrestres, etc.
* La por a la tirania cruel, escenificat, per exemple, a través de la relació del Comte Dràcula amb els seus súbdits i víctimes, o bé en la potència amenaçadora de bruixots malignes o monstres, com és el cas de Fu Manxú, King Kong i tants d'altres.
* El monstruós en si mateix, relacionat amb l'anterior: l'aparició de la anormalitat que alarma i atemoreix; té el seu millor exemple en el vell Frankenstein, i més modernament, els Alien, Predator, etc.
* La pèrdua d'identitat i la por a la bogeria, visible en films com La invasió dels lladres de cossos (Don Siegel, 1956), on uns éssers ocupen els cossos suplantant la personalitat de les seves víctimes; L'exorcista (William Friedkin, 1973 ), la possessió de la protagonista pel dimoni, o la transformació del Dr Jekyll al monstre Mr Hyde que nia en el seu interior, en les moltes versions cinematogràfiques que ha tingut aquesta història, també, Psicosi, de Hitchcock.
D'entre totes les pel·lícules de terror que hi ha nosaltres hem fet una seleció de les que més ensagraden:
Destino final:
Viernes 13:
El exorcista:
dimarts, 1 de juny del 2010
COL·LECCIONISME EN EL CINEMA
Feu una redacció de 100 paraules sobre el vídeo dels col·leccionistes.
El vídeo en general és molt interessant. La veritat és que la primera dona està una mica obsessionada amb les peces de vestir, però també és cert que , encara que sigui estrany, queda molt original la manera en que les col·loca a casa seva, amb marc i foto, queda molt original i molt maco. Una de les col·leccions més maques és la del cartells de cinema perquè són realment bonics; la distribució dels colors i la tipografia ens sembla preciosa i ens crida molt l'atenció. De fet, pensem que per decorar una casa mai queda malament col·locar un bon cartell de cinema d'una pel·lícula que ens agradi. Hi ha una cosa que ens ha cridat l'atenció i és, que l'avi que presenta al principi (que ensenya el cinema) ens recorda molt a la pel·lícula Cinema Paradiso, per la forma en què el senyor explica com veia les pel·lícules i com les posaven. Hi ha un altre detall que en ha fascinat i és que en un moment determinat la Maite ensenya peces de vestir i accessoris de pel·lícules i surt un vestit de Cabaret amb la música de Moulin Rouge (Sparkling Diamonds) de fons i això ens ha captivat. En definitiva el que més ens ha agradat és l'home que col·lecciona cartells cinematogràfics, i el que menys l'avi que col·leccionava projectors de cinema.
El vídeo en general és molt interessant. La veritat és que la primera dona està una mica obsessionada amb les peces de vestir, però també és cert que , encara que sigui estrany, queda molt original la manera en que les col·loca a casa seva, amb marc i foto, queda molt original i molt maco. Una de les col·leccions més maques és la del cartells de cinema perquè són realment bonics; la distribució dels colors i la tipografia ens sembla preciosa i ens crida molt l'atenció. De fet, pensem que per decorar una casa mai queda malament col·locar un bon cartell de cinema d'una pel·lícula que ens agradi. Hi ha una cosa que ens ha cridat l'atenció i és, que l'avi que presenta al principi (que ensenya el cinema) ens recorda molt a la pel·lícula Cinema Paradiso, per la forma en què el senyor explica com veia les pel·lícules i com les posaven. Hi ha un altre detall que en ha fascinat i és que en un moment determinat la Maite ensenya peces de vestir i accessoris de pel·lícules i surt un vestit de Cabaret amb la música de Moulin Rouge (Sparkling Diamonds) de fons i això ens ha captivat. En definitiva el que més ens ha agradat és l'home que col·lecciona cartells cinematogràfics, i el que menys l'avi que col·leccionava projectors de cinema.
Us deixiem una sèrie de cartells de cinema:
dijous, 27 de maig del 2010
Musicals al cinema
El cinema musical és un gènere cinematogràfic que es caracteritza per pel·lícules que contenen interrupcions en el seu desenvolupament, per a donar un breu recés per mitjà d'un fragment musical cantat o acompanyats d'una coreografia.
En els començaments d'aquest gènere, el fragment musical tenia com objectiu impressionar, sense mantenir molta connexió amb el desenvolupament narratiu. No obstant això, a l'arribar a la seva maduresa, es va estilitzar el gènere i els nombres concatenen la història. Que els personatges de la pantalla es posessin a parlar, va servir no només perquè el cinema arribés a la maduresa tècnica al mateix temps que sacrificava el star system del cinema mut.
-En la dècada de 1930, La melodia de Broadway (1929) d'Harry Beaumont, va guanyar l'Óscar a la Millor pel·lícula musical.
-En la dècada de 1940, Gene Kelly al costat de Stanley Donen, van dur el musical ben alt en Un dia a Nova York (1949). Amb ells, els rodatges van sortir a l'exterior.
-En la dècada de 1950, Elvis Presley va protagonitzar (Viva Las Vegas, King Creole) al trio Frank Sinatra - Bing Crosby - Grace Kelly en (Alta societat) i tenint com centre de nou a Gene Kelly, com a ballarí xipollejant a Cantant sota la pluja. Vincente Minnelli amb Un americà a París i Melodies de Broadway (1953).
-La dècada de 1960 destaquen: Camelot; Willy Wonka i la fàbrica de xocolata; The Sound of Music (1965). L'espectador va exigir més nombres musicals i repartiments estel·lars que van ser suficients per a impedir que el gènere anés decaient, amb títols com: West Side Story; My Fair Lady; Hello, Dolly! i altres.
-Durant 1970, es van produir diferents musicals, tal com Cabaret (1972), Grease (1978) amb l'actuació d'Olivia Newton John i John Travolta.
-Les dècades de 1980 i 1990, Hollywood va tornar a reconèixer el gènere, es van aconseguir èxits per Moulin Rouge, Chicago, El Fantasma de l'òpera, Hairspray, Rent o Dreamgirls. També es va reconèixer en pel·lícules de dibuixos animats. En Disney com: La bella i la bèstia. Així mateix, van produir La sirenita. Y a 1997 la Twenty Century Fox va produir Anastasia.
Els més recents són pel·lícules com: Mamma Mia!, High School Musical (I, II, III), Street Dance, Fama...
Aqui us mostrem unes escenes de la pel·lícula de Grease, de Street Dance, de Moulin Rouge i Cabaret. Esperem que us agradin!
Grease: Youre the one that I want
Street dance: Últim ball
Moulin Rouge : diamonds
Cabaret: Life is a cabaret!
dimecres, 19 de maig del 2010
CINEMA EN CATALÀ
A- Descriure les escenes procurant expressar-se amb un to intimista/líric per mitjà , per exemple, dels adjectius més adequats.
- Primera escena: sota els últims raigs de llum de la tarda, es troba la Júlia, passejant plàcidament pel seu hort.
-Segona escena: la Júlia ,amb serietat al seu cansat rostre, neteja els verds pèsols.
-Tercera escena: l'ambient familiar embriaga tot l'escenari, els somriures de la família de la Júlia alegren l'ànima.
B- Provar de buscar dos finals diferents per a la pel.lícula (si la veieu completa) o per les escenes que heu visionat amb anterioritat.
- Primer final: la Júlia, cansada de la seva rutina habitual, podria decidir fer unes segones núpcies amb el seu marit.
-Segon final: a causa d'uns problemes econòmics greus,la família de la Júlia (fill, nora i nets) hauria d'anar a viure a casa de la Júlia. Aquest esdeveniment aparentment nefast, acabaria per alegrar a tothom: la Júlia podria sentir-se més viva amb la companyia de la seva família i els seus nets estarien encantats d'estar amb làvia.
C- Què us suggereix la fotografia on surten els membres de la família? I la banda sonora del film, també té cert protagonisme o tan sols "acompanya" les escenes? Justifiqueu aquesta última resposta.
Em suggereix un sentiment d'amor, calidesa i seguretat. La banda sonora únicament acompanya al vídeo, perquè al principi en un altre context, semblaria sinistre aquesta música. Però en aquest context aquetsa música tan senzilla només es podria comparar amb un cert sentiment de melangia que la Júlia sent quan té cura de l'hort.
diumenge, 16 de maig del 2010
EL VERMELL
1- Feu un resum de la simbologia que se li atribueix en aquest color.
El vermell és un color que expressa sentiments, accions i situacions totalment oposades; la vida i la mort és le millor expemple. La passió i l'amor sempre s'expressen amb vermell perquè él el color del pecat, d'allò que és prohibit i d'allò que ens crida l'atenció. Sempre que veiem un tret anirà seguit d'un riu vermell, de la sang d'un cos viu. Un altre tret característic del vermell és l'ira, la venjança, la guerra; aquests sentiments han de ser vermells. Per últim el vermell, encara que en petites dosis sigui ben rebut, en grans dosis sempre generarà un sentiment negatiu: inquietud, malestar, fàstic...
2- Intenteu trobar una pel.lícula en la qual destaqui el color vermell. Embediu un exemple del tractament del color vermell a través d'unes escenes del film i comenteu qu
e pretén aconseguir el director.
Al film PULP FICTION (de Quentin Tarantino)el vermell juga un paper important durant tota la pel·lícula: per mitjà de la sang (ferides fetes amb armes) i en concret en una escena on Uma Thurman (esquerra) pateix una sobredosi, s'està morint, i l'única forma de salvar-la és clavant-li una xeringa just al cor. Per marcar el punt exacte on s'hi ha de clavar la xeringa s'utilitza, per descomptat, un rotulador vermell.
Al film de Pedro Almodòvar, ''los abrazos rotos'' el vermell surt en petites dosis contínuament. Potser l'escena on no podia faltar el vermell és una on Penélope Cruz (dreta) va vestida de vermell i la llancen per unes escales. Gairabé a totes les escenes hi ha vermell, tant en petites dosis (flors) com en grans dosis (vestits, i parets senceres de vermell). Us deixem un vídeo perquè veieu com el vermell surt contínuament en aquest film.
El vermell és un color que expressa sentiments, accions i situacions totalment oposades; la vida i la mort és le millor expemple. La passió i l'amor sempre s'expressen amb vermell perquè él el color del pecat, d'allò que és prohibit i d'allò que ens crida l'atenció. Sempre que veiem un tret anirà seguit d'un riu vermell, de la sang d'un cos viu. Un altre tret característic del vermell és l'ira, la venjança, la guerra; aquests sentiments han de ser vermells. Per últim el vermell, encara que en petites dosis sigui ben rebut, en grans dosis sempre generarà un sentiment negatiu: inquietud, malestar, fàstic...
2- Intenteu trobar una pel.lícula en la qual destaqui el color vermell. Embediu un exemple del tractament del color vermell a través d'unes escenes del film i comenteu qu
e pretén aconseguir el director. Al film PULP FICTION (de Quentin Tarantino)el vermell juga un paper important durant tota la pel·lícula: per mitjà de la sang (ferides fetes amb armes) i en concret en una escena on Uma Thurman (esquerra) pateix una sobredosi, s'està morint, i l'única forma de salvar-la és clavant-li una xeringa just al cor. Per marcar el punt exacte on s'hi ha de clavar la xeringa s'utilitza, per descomptat, un rotulador vermell.
Al film de Pedro Almodòvar, ''los abrazos rotos'' el vermell surt en petites dosis contínuament. Potser l'escena on no podia faltar el vermell és una on Penélope Cruz (dreta) va vestida de vermell i la llancen per unes escales. Gairabé a totes les escenes hi ha vermell, tant en petites dosis (flors) com en grans dosis (vestits, i parets senceres de vermell). Us deixem un vídeo perquè veieu com el vermell surt contínuament en aquest film.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
